No era la primera vegada ni tampoc seria la darrera que, a l'hora de despenjar el telèfon el meu company de la secció de succesos, oportú com sempre, anomenat  el senyor Brown,  em deia; <La bòfia ha entrat a Son Banya, batuda, corre puteta, ens veiem allà>. Vaig continuar amb allò que estava fent assegut al vàter de ca meva. De bon dematí ja em cagava en tot i amb ell. En acabar, tranquil·lament em vaig fer un cafetó i em vaig dirigir cap el poblat. El senyor Brown arribà després de jo.

 El matí era solejat, tot i que la nit anterior havia caigut una tromba d’aigua de mil dimonis, d’aquelles que ho deixen tot inundat d’aigua i fang.  Aquell divendres a Son Banya, després de la tempesta, no va venir la calma. La situació estava controlada per part de les forces de l’ordre allà operants, però de sobte, aprofitant la distracció de la rutina, un detingut va sortir emmanillat i d’amagat del furgó policial en el que es trobava pres.  Pel seu cap no passava la possibilitat de dormir aquell vespre en les còmodes dependències policials, menys encara el panet de mortadel·la  i, davant la incredulitat dels presents, va partir  corrensos de cap al pantà que era Son Banya aquell dia. Vaig arribar després de la majoria dels companys de la premsa allà “convocats”, els quals ja s’havien introduït dins del poblat de la mà dels agents que els protegien,  així, amb un cop de sort, vaig poder ser espectador de primera d’aquella rocambolesca escena,  i jo, darrera el visor, m’imaginava amb escala de grisos, a un Buster Keaton musicat, perseguit per tres maldestres policies a càmera ràpida.

Començava a divertir-me.